you don't know what love is

Estudiar un sábado por la noche se convierte en una actividad mucho más amable si te acompañas de buena música. Chet Baker es mi elección favorita en época de exámenes (bueno, siempre es una gran apuesta musical).

Baker encarna la figura típica del artista torturado: talentoso, misterioso, sensible, atractivo y bello pero autodestructivo, posesivo, oscuro e introvertido.

Ésta es una de mis interpretacionse favoritas.

http://www.youtube.com/watch?v=MDsaQhxvXS4

(Cómo véis, me conformo con pequeñas cosas: disfrutar del aire fresco de una noche primaveral, tomar una taza de té, sucumbir al vicio del tabaco y escuchar los sonidos cálidos del jazz. No sé si es que soy feliz así porque soy un poco asocial y rara o es que me autoconvenzo de que soy feliz así para no deprimirme).

she's a lot like me (loving in sanction)

Dedicat als que es veuen devorats i sobrepassats pel seu ritme de vida.

No obstant això, i com diu Lindsey Buckingham: "two kinds of trouble in this world: living, diying".

Així que tranquils. Després "I go insane, and I call your name...she's a lot like me (you)...loving in sanction".

Però de problemes a la vida, només n'hi ha dos.

http://www.truveo.com/Go-Insane-Lindsey-Buckingham/id/2811465469

in the still of the night

Y después de un duro día de bochorno y trabajo...

http://www.youtube.com/watch?v=swPt9HBRXuE

Esta canción consigue siempre ponerme de buen humor. Tercera aparición de Tawny Kitaen en los vídeos de Whitesnake (Is This Love y Here I Go Again). Tal obsesión por esta "groupie" del metal se materalizó meses después con la boda entre Kitaen y David Coverdale. La verdad es que los hombres con melena tenían su qué.
Por lo que respecta al vídeo: barroquismo ochentero, hiperedición (cosas cutres que se hacían en esa época con los vídeoclips), exageración (lo de tocar la guitarra con el arco de un violín roza lo delirante), laca, ropa ceñida y Kitaen cual gata en celo, nunca mejor dicho. Ale.

de chantar me gie e.m recre, e de joi e d'amor m'escon

Abans d'anar a dormir, què millor que acabar amb el que segurament va ser el primer hit musical de la història.
Una magnífica canso de Bernat de Ventadorn, considerat el major representant del trobar leu.
Val molt la pena reflexionar per un moment sobre les imatges que ens proposa (sobretot la metàfora de l'alosa).



Can vei la lauzeta mover

I.Can vei la lauzeta mover
de joi sas alas contra.l rai,
que s'oblid' e.s laissa chazer
per la doussor c'al cor li vai,
ai! tan grans enveya m'en ve
de cui qu'eu veya jauzion,
meravilhas ai, car desse
lo cor de desirer no.m fon.


II.Ai las! tan cuidava saber
d'amor, e tan petit en sai,
car eu d'amar no.m posc tener
celeis don ja pro non aurai.
Tout m'a mo cor, e tout m'a me,
e se mezeis e tot lo mon;
e can se.m tolc, no.m laisset re
mas dezirer e cor volon.


III.Anc non agui de me poder
ni no fui meus de l'or' en sai
que.m laisset en sos olhs vezer
en un miralh que mout me plai.
Miralhs, pus me mirei en te,
m'an mort li sospir de preon,
c'aissi.m perdei com perdet se
lo bels Narcisus en la fon.


VII.Pus ab midons no.m pot valer
precs ni merces ni.l dreiz qu'eu ai,
ni a leis no ven a plazer
qu'eu l'am, ja mais no.lh o dirai,
Aissi.m part de leis e.m recre;
mort m'a, e per mort li respon,
e vau m'en, pus ilh no.m rete,
chaitius, en issilh, no sai on.

VIII.Tristans, ges no.n auretz de me,
Qu'em m'en vau, chaitius, no sai on.
De chantar me gie e.m recre,
E de joi e d'amor m'escon.

Quan veig l'alosa moure

I. Quan veig l'alosa moure les ales d'alegria contra el raig (del sol), i que es desmaia i es deixa caure per la dolçor que li envaeix el cor, ai! quina enveja més gran que em ve de tothom que veig alegre!; estic meravellat que tot d'una el cor no se'm fongui de desig.

II. Ai las! em creia saber tant de amor, i en sé tan poc!, car no puc estar-me d'amar aquella de qui no obtindré cap favor. M'ha robat el cor, i el meu ésser i tot el món, i finalment m'ha privat d'ella mateixa, i quan me'n va privar, no em deixà res, sinó el desig i el cor assedegat.

III. Ja no he tingut poder sobre mi, i ja no he estat meu, des del moment que ella em deixà mirar en els seus ulls, en un mirall que em plagué molt. Mirall, des que m'he mirat en tu, em maten sospirs profunds: m'he perdut com es perdé el bell Narcís a la font.

VII. Per guanyar la meva dama no em serveixen ni precs ni súpliques, ni el dret que hi tinc; com que no li plau que l'estimi, ja no li ho diré més. M'allunyo d'ella i em declaro vençut; m'ha mort, i com a mort li responc, i me'n vaig, ja que ella no em reté, desvalgut, a l'exili,no sé on!

VIII. Tristany, no tindreu res de mi, car jo me'n vaig, no sé on; no cantaré més i emmudeixo: m'amago del goig i l'amor.

(A internet hi ha diferents interpretacions d'aquesta canso).

oferta del dia: se subhasten dones

Llegeixo aquest matí al 3/24 una notícia d'aquelles que et fa venir ganes de cremar el sostenidor i el carnet d'identitat tot a l'hora.

Una discoteca de Granada subhastava noies solteres que menors podien licitar a través de bitllets de Monopoly.

La "festa", per dir-li d'alguna manera, es feia, a més, en horari infantil.

Inmediatament, l'Ajuntament de Granada va traslladar l'assumpte a la Junta d'Andalusia i a la Fiscalia de Menors, que està estudiant el cas.

El 3/14 afegeix, no sense ironia "per la seva banda, l'Institut Andalús de la Dona a Granada ha contactat amb l'Observatori de la Publicitat No Sexista perquè estudiï si aquest tipus de pràctiques pot vulnerar la llei d'igualtat i de violència de gènere, en considerar-ho una discriminació sexual".

Crec que no hi ha lloc per al dubte. Animar a nois a comprar adolescents és un fet del tot repugnant i en clara contradicció amb la llei d'igualtat.

Què es suposa que passaria després d'haver aconseguit la noia? Donava cap dret aquesta adquisició?

No em preguntaré com és que encara hi ha homes que viuen en els temps del abuelo Paco, no és necessari quan cada dia milers de dones són assassinades a causa de la violència masclista.

Però sí m'admiro de com hi pot haver noies, persones que han crescut amb la democràcia, amb igualtat de drets, que accedeixin a sotmetre's a aquesta humiliació de ser concebudes com a objectes, com a possessions. I no és també una baixesa per als homes haver de "comprar" l'atenció d'una dona?

Tot plegat esdevé encara més trist quan parlem d'adolescents, futurs votants, futurs pares, futurs professionals.

No són els quinze, setze anys una època daurada, de papallones a l'estòmac i de sospirs color rosa?

De provar coses, d'ésser estimat, de deixar d'estimar, en fi, d'ésser lliure?

No haig d'anar molt lluny en el temps per a recordar aquesta època de la meva vida i aportar exemples de, no potser violència física (que també), sinó d'actituts totalitàries per part d'homes, bé, d'especímens del sexe masculí (perquè ser home implica necessàriament ser persona).

Recordo companyes de col·legi, d'institut i fins i tot de la universitat, noies collonudes, guapes, simpàtiques, intel·ligents, amb expedients brillants, sotmeses pel seu xicot que les amenaçava de suicidar-se si el deixaven o que havien d'anar de puntetes per a no despertar els seus rampells de gels injustificats.

Amb "És que ell, és així", excusaven elles la seva ceguera.

Les persones som complexes i tenim totes el nostre costat fosc, però la violència, sigui física o psicològica, no és tolerable de cap de les maneres. Evidentment, hem d'acceptar l'altri com és, però només si és mereixedor de la nostra estima. La prohibició és violència, les amenaces són violència, els insults són violència, la vigilància és violència.

No exagero en relacionar la iniciativa de la discoteca de Granada, vergonyosa per a la societat i pels homes, amb la violència masclista.

Un atracament enmig del carrer no és un assassinat, però segurament no consentiríem haver de trobar-nos cada dia la persona que ens ha robat. Perquè tolerar la companyia d'una persona que ens humilia constantment?

L'administració no pot ser la única que lluiti en contra del masclisme. La necessària via penal és evidentment, una sol·lució per a milers de dones que viuen atemorides, però quan s'arriba a aquest punt és que ja hi ha hagut un atac masclista o és massa tard per a salvar una vida.

Tots som responsables, tots som educadors i actors, i les discoteques no són cap excepció.

Les primeres que hem de lluitar per a fer valdre els nostres drets som les dones. No estem soles. Tenim el suport de l'administració, de gran part de la societat civil i sobretot, tenim l'obligació moral de fer respectar la nostra dignitat com a persones, no només egoistament, sinó també per a donar exemple a les nostres filles i també fills, perquè l'existència de la violència masclista envergonyeix primer de tot als homes.

El primer pas per a acabar amb el masclisme és estimar-nos a nosaltres mateixes. No tingueu por d'estimar-vos i de deixar-vos estimar. Aquest cop, això sí, de veritat. En igualtat de drets i amb llibertat.

catdancers

"Seven Wonders" despuntó en 1987 como uno de los grandes hits de ese año. Esta canción incluida en "Tango In The Night", último disco de estudio del line-up clásico de Fleetwood Mac con Lindsey Buckingham (que se retiró justo antes de la gira, otro día entraremos en este apasionante, para mí, tema), Stevie Nicks (acabada de salir de Betty Ford) Christine McVie, John McVie y Mick Fleetwood, fue una composición de Sandy Stewart, aunque también se incluye a Nicks en los créditos del track por haber malinterpretado la frase "all the way down he held the line" (all the way down to Emmiline, escuchó Nicks).

Sandy Stewart, vinculada a la compañía discográfica de Jimmy Iovine, Modern Records, fue en parte la culpable del sonido marcadamente ochentero del segundo disco en solitario de Stevie Nicks, "The Wild Heart" (1983). Stewart introdujo o inspiró buena parte de los arreglos de este álbum, y también compuso algunas de las piezas conjuntamente con Nicks como "If Anyone Falls In Love" (con su famosa intro de sintetizadores. Stewart aparece en el vídeo también), "Nightbird" o "Nothing Ever Changes", que son, para mí, algunas de las mejores canciones del disco.

Un año más tarde, Nicks le devolvió el favor y aportó su voz para el primer álbum de Sandy Stewart, "Cat Dancers". La colaboración de Stevie, no obstante, fue mucho más allá que hacerle los coros en algunos tracks. Todas las canciones llevaban fragmentos con la voz de Nicks. No obstante, al final sólo tres la incluyeron: "Cat Dancers", "Get My Way" y el dueto "I Pretend".

Las razones del recorte no surgieron a la luz, aunque los compañeros de "The Ledge" apuntan a que, el excesivo protagonismo de Nicks, en ese momento en lo más alto de su carrera y artista número uno de Modern Records, molestó a Stewart, que afirmó que en su propio álbum ella, y no Nicks, era la corista.

Y es que, en todas las canciones donde aparece Nicks, ésta se come a Stewart. Aunque sólo le responda con una voz etérea al final de una frase, aunque salga en el background del estribillo. Se la come. Su voz rasgada y característica concentra todo el protagonismo. La voz de Stewart, bonita pero algo insípida (aunque seguramente mucho más versátil que el de Stevie) pierde la batalla ante la arroladora personalidad de Nicks.

No obstante, "Cat Dancers" es un gran álbum. El primer track, que da nombre al disco, es una canción magnífica, con un solo de guitarra inspirador y una gran letra. Entre las otras canciones favoritas del álbum, se encuentra "Get My Way" (los sintetizadores de esta pieza me inspiraron una composición propia) y "I Pretend". En todas ellas sale Stevie Nicks.

http://www.youtube.com/watch?v=Z6nUDuzxWBc

"Get My Way", es una canción muy natural, y la concatenación de las voces de Nicks y Stewart hacen que la música fluya y siempre llegue a ese punto justo donde la estabas esperando.

Aún y ser un buen disco, "Cat Dancers" sufrió el efecto arrollador de "The Wild Heart". Seguramente, Modern Records estaba demasiado ocupado promocionando a Nicks como para ofrecer todo el apoyo económico y promocional que hubiera necesitado una chica insegura, sin carisma personal y desconocida como Sandy Stewart (los pocos vídeos existentes en Youtube aportan esta reflexión).

Y es que con un aire un poco más rockero y folk, "Cat Dancers" podría haber sido perfectamente un disco de Nicks. Incluso la corista del álbum era una de las habituales juntamente con (Sharon Celani es otra de las clásicas acompañantes vocales de Nicks) Lori Perry, que se convirtió en Lori Nicks, al casarse con el hermano de Stevie.

Entre otras colaboraciones del disco es preciso destacar la de Beau Hill, productor de algunos discos comerciales de metal en los ochenta o David Munday, con el que en 1987 se presentaría Stewart como Blue Yonder, en un disco del mismo título.

"Blue Yonder" también tiene canciones muy pasables. Yo destacaría sobretodo "House Of Love", con ese pasaje favorito de "I watch the months go by...I try to justify my list of things to do, when all I want is to be with you". Grande.

En esa misma época, 1986-1987 se hubiera producido un nuevo acercamiento entre Nicks y Stewart. Cito de nuevo a mis compañeros de The Ledge para afirmar que Stewart no estaba muy convencida de ceder "Seven Wonders" a su antigua amiga. Parece ser que alguien le planteó la disyuntiva de sacrificar la canción en un disco propio que no vendería, o escucharla por la radio como el nuevo éxito de Fleetwood Mac y ganar una fortuna en royalties.

Afortunadamente, eligió lo último...

http://www.dailymotion.com/video/x12fic_fleetwood-mac-seven-wonders_music

(Si nos fijamos bien, podemos ver a Buckingham llorando en el vídeo).

Epílogo: En 2001, Nicks volvió a colaborar con Stewart. Ésta le compuso la canción "Too Far From Texas". Actualmente hace los coros de un modesto grupo de folk-rock y forma parte de un proyecto musical de apoyo a niños con cáncer en Texas.

Éste es un vídeo de un anuncio de la marca de bebidas japonesa Kirin. Es muy...japonés. Sale Stewart.

http://www.youtube.com/watch?v=KGNA9ubZJtI

Los discos de Sandy Stewart son imposibles de encontrar y mucho más en España. Pero yo los tengo, así que acepto peticiones.

syzygy

Segons la nostra estimada viquipèdia, una sizigia és una aliniació de varis planetes entorn un mateix eix gravitatori tot formant una línia recta.

Un dels guionistes habituals d'Expediente X , Rob Bowman (també responsable de la pel·lícula de 1998, Fight the Future) va escollir aquesta referència astronòmica per a titular un dels episodis més divertits de la sèrie (també un dels meus preferits).
Aquest capítol de la tercera temporada planteja un argument esbojarrat: la combinació d'una sèrie d'astres la nit del dotze de gener afecta sensiblement la població d'un petit poble de New Hampshire, anomenat irònicament Comity.


Podria ser que, alguns dies, alguna estranya combinació, no ja dels planetes, sinó climatològica o de qualsevol altre tipus, pugués afectar negativament la gent de manera generalitzada?
Avui realment ha estat un dia càlid, el primer que jo, al menys, veig a molts atrevits portar ja sandàlies. Tots hem llegit com la calor romana tornava bojos als seus ciutadans, que clamaven a l'Emperador entreteniments que comportéssin vessaments de sang.

Potser avui també ha estat un d'aquells dies, en les que, nosaltres, pobres humans, desconeixem la sizigia sobre els nostres caps. Una combinació que fa retardar els trens i col·lapsar la línia de Ferrocarrils de la Generalitat durant aproximadament una hora, moure a alguns estudiants de la Facultat a penjar cartells contra membres d'iniciatives que es presenten a les eleccions o a empentar companys contra d'altres amb el puny alçat i el coll tens.

Jo personalment no he notat cap impuls especialment violent avui, a part d'alguns rampells fàcilment sublimables amb alguna contestació seca i distant. Res no habitual. Al menys en aquest aspecte.
Tot al contrari. Jo gaudia de les cançons del nou disc de Depeche Mode, en concret, de Come Back, quan he arribat a l'estació, abans del contratemps dels trens. Una trobada m'ha fet parar el reproductor d'mp3, però no la volumptuosa melodia que m'ha assetjat durant gran part del dia.
"Come back, come back to me, I'll be waiting patiently...weeks turn into months, months turn into years, reaching the same conclussions, gathering up the fear". Cap aportació nova al meu discurs vital, però sí l'anàlisi d'aquesta reiteració: has de venir, jo estic esperant! però de què serveix insistir-hi si sempre arribo a la mateixa conclussió?

Molt en la línia de David Gahan (mmmmmmmmmm...hombremisteriosooscuroooo) , sempre aspirant a la trascendència. És d'agrair, però, que aquest elevat idealisme no caigui en la ingenuïtat: "I've been walking a thin white line between love and hate (m'ha costat arribar a aquesta conclussió, he passat per un dur procés mental cap a la maduresa, ens diu) I could use a little company, a little kindness can go a long way" Voilà! Ni Gahan ni Gore no ens volen enganyar i així mostren un gran respecte al públic. No li venen cap conte de fades ni el tracten com a un estúpid: saps?-diuen. Has de provar d'abastar-ho tot, buscar una significància més alta, a "higher love" que "leads me by the hand to infinity" però "I'll give in to sin because you've got to make this life liveable" (Gore). Ja ho diuen al seu últim disc: una mica d'amabilitat pot anar molt lluny. No serà però allò que et permiti "lay my hands upon the warm glow that lingers on" (Gore).

És aquesta flama gairebé mística (la cançó sencera sembla un homenatge a la poesia de Sant Joan de la Creu o de Santa Teresa de Jesús) potser producte d'un altre tipus d'alineació? Una il·luminació concreta, una disposició mental més sensible, l'aparició d'alguna especial inclinació aquell dia i una banda sonora selecta i inspiradora. Ja a dos quarts d'onze del matí, el sol està suficientment alt com per a il·luminar de ple la vall on s'erigieixen les edificacions del Campus. Primer, la universitat, et rep amb un desplegament de colors i formes amables, gairebé tretes d'un quadre del romantiscisme anglès: arbres de fulles tendres, flors oloroses i prats d'herba fresca. Sobre les escales de l'estació observes com el sol fa brillar tot el corredor fins la plaça Cívica, i centenars de persones, en la seva majoria, joves promeses, rostres afables, cabelleres radiants, robes alegres i mirades plenes malgrat la son, pinten un panorama esperançador.

Tot mentre els arpegis de la cançó s'eleven en diverses acrobàcies concientment programades (els moments més delicats sempre necessiten grans dosis de feina) l'eterietat dels cors flota entre els acords contundents i una veu nostàlgica que, malgrat tot, traça una línia recta cap a la gran plaça de ciment, on el sol, tant habitualment queda amagat darrere els edificis i, l'aquarel·la de verds i blaus clars, esdevé ràpidament, un sec bosquet de colors crus i ple de pols, molta molta pols. La bellesa dura tant poc...i jo tinc tant poc temps per a endormiscar-me...

"I surrender heart and soul, sacrificed to a higher goal..." però "Now I have things to do". O no es tracta d'això, la universitat, el treball, la societat, el món? No tenim també dret a tastar petits i oblidables sucedanis per a poder sobreviure i descarregar-nos momentàneament de la pesada però necessària, al menys per a mi, càrrega de la trascendència? Gràcies a Déu, Mr. Gore i Mr. Gahan m'eviten d'escollir. Com poder evitar la sizigia? La meva excusa per a rendir-me al "warm glow...moved...by a higher love".

(Les referències a les cançons les podeu trobar a aquests vídeos de youtube. En ordre, Come Back, Higher Love i Strangelove).

http://www.youtube.com/watch?v=ns0KUMMzj_g

http://www.youtube.com/watch?v=UaruGxLeDDg

http://www.youtube.com/watch?v=hU7CnRslyM0

el hogar

Hoy no es un día diferente a los otros. No creo que el hecho de que una "munió" de paletas (perdón, albañiles) esté removiendo las entrañas de mi terrado (lo de terraza no pega en el léxico que asocio a mi barrio) pueda suponer un cambio substancial en la vida de alguien. Desde las ocho de la mañana han estado destrozando el techo sobre mi cabeza, que, encomendándola a Sant Muç, no ha sucumbido a mi habitual migraña matinal. La caja de ibuprofeno, a la que mi madre y yo corremos a cada momento (no sin frecuentes acusaciones de "¡¿Quién se ha acabado las pastillas?!") ha evitado hoy ser atacada, al menos, por mi parte.

A parte del obsesivo e infernal ruido de las máquinas levantando las "rajoles" (¿Baldosas?¿Losas?, ¿es una palabra un poco necrólogica, no?) hoy ha sido uno de esos días que taaanto me gustan a mí. Esos días en los que no te tienes que quitar el pijama, que vas con el pelo sucio y despeinado, que no te tienes que poner las lentillas y que, sobretodo, no tienes ¡que salir de casa! Y éste es el verdadero cambio. ¡Cuánto tiempo sin poder disfrutar de un día así! El hecho de que hace ya algunas noches que el alumbrado público funciona noche sí noche no, me ha permitido dormir con la persiana abierta y despertarme con la luz (y con el ruido de las máquinas). ¡Oh, qué gusto, el sencillo placer de tomarte tu taza de té matinal leyendo el 3/24 y escuchando música (y las máquinas)! Es uno de esos momentos en los que le das gracias a la Providencia por vivir en una tranquila ciudad (para nosotros, "el pueblo") y en una calle donde la edad media de sus habitantes no baja de los sesenta años. Esto te permite, entre otras cosas, salir en albornoz y zapatillas a la calle, poner la silla al fresco en verano mientras te tomas una buena limonada de tu abuela querida, quitar las manchas rebeldes en el lavadero de tu patio y escuchar el silbato del afilador, o en su defecto, el del camión del butano. Son esas pequeñas cosas entrañables que...

No importa pues, que tengas que hacer mil trabajos, estudiar estupideces para sacarte la maldita carrera (la foto con birrete y corbata, guardada en un cajón del escritorio, presiona, sin duda) mientras puedas estar en tu casita, en tu habitación, con su orden inverosímil (para otros habitantes de la casa, desorden), tu música y tus libros polvorientos.

Ahora, pero, el reloj te precipita hacia la realidad: que mañana tu reinado de paz, tranquilidad y amada soledad se habrá acabado. Que la alarma sonará a las seis de la mañana. Te ducharás, te mirarás en el espejo, pálida y pecosa, no sabrás qué ponerte, y aquella camiseta en la que habrás pensado estará, mira por donde, esperando la plancha. As del deporte, de piernas fuertes y paso contundente, correrás hacia el autobús que te llevará a la estación, donde, horario de trenes en mano, intentarás cuadrar la combinación de paso del ferrocarril.

El olor nauseabundo a humedad te golpeará de buena mañana como recibimiento de tu querida universidad, donde pasarás las próximas...10 horas, desesperándote, buscando cualquier excusa para distraerte, una nueva flor en el césped, una mota de polvo en el teclado, ese chico misterioso que nadie sabe quién es y ¡atención! le llaman al móvil...mmm ya lo decía yo, esa mirada taaaan azul debe tener dueña, o dueño. Celebremos tal acontecimiento, tal gratificante aparición y vayamos fuera a fumar un cigarrito, que debe haber algún antiguo compañero que te explicará los últimos cotilleos sentimentales. De paso, compraremos el diario, a ver qué ha pasado hoy en el mundo y qué patraña cebaremos para realizar el informativo de radio de hoy de nuestra facultad de ciencias de la comunicación...