syzygy

Segons la nostra estimada viquipèdia, una sizigia és una aliniació de varis planetes entorn un mateix eix gravitatori tot formant una línia recta.

Un dels guionistes habituals d'Expediente X , Rob Bowman (també responsable de la pel·lícula de 1998, Fight the Future) va escollir aquesta referència astronòmica per a titular un dels episodis més divertits de la sèrie (també un dels meus preferits).
Aquest capítol de la tercera temporada planteja un argument esbojarrat: la combinació d'una sèrie d'astres la nit del dotze de gener afecta sensiblement la població d'un petit poble de New Hampshire, anomenat irònicament Comity.


Podria ser que, alguns dies, alguna estranya combinació, no ja dels planetes, sinó climatològica o de qualsevol altre tipus, pugués afectar negativament la gent de manera generalitzada?
Avui realment ha estat un dia càlid, el primer que jo, al menys, veig a molts atrevits portar ja sandàlies. Tots hem llegit com la calor romana tornava bojos als seus ciutadans, que clamaven a l'Emperador entreteniments que comportéssin vessaments de sang.

Potser avui també ha estat un d'aquells dies, en les que, nosaltres, pobres humans, desconeixem la sizigia sobre els nostres caps. Una combinació que fa retardar els trens i col·lapsar la línia de Ferrocarrils de la Generalitat durant aproximadament una hora, moure a alguns estudiants de la Facultat a penjar cartells contra membres d'iniciatives que es presenten a les eleccions o a empentar companys contra d'altres amb el puny alçat i el coll tens.

Jo personalment no he notat cap impuls especialment violent avui, a part d'alguns rampells fàcilment sublimables amb alguna contestació seca i distant. Res no habitual. Al menys en aquest aspecte.
Tot al contrari. Jo gaudia de les cançons del nou disc de Depeche Mode, en concret, de Come Back, quan he arribat a l'estació, abans del contratemps dels trens. Una trobada m'ha fet parar el reproductor d'mp3, però no la volumptuosa melodia que m'ha assetjat durant gran part del dia.
"Come back, come back to me, I'll be waiting patiently...weeks turn into months, months turn into years, reaching the same conclussions, gathering up the fear". Cap aportació nova al meu discurs vital, però sí l'anàlisi d'aquesta reiteració: has de venir, jo estic esperant! però de què serveix insistir-hi si sempre arribo a la mateixa conclussió?

Molt en la línia de David Gahan (mmmmmmmmmm...hombremisteriosooscuroooo) , sempre aspirant a la trascendència. És d'agrair, però, que aquest elevat idealisme no caigui en la ingenuïtat: "I've been walking a thin white line between love and hate (m'ha costat arribar a aquesta conclussió, he passat per un dur procés mental cap a la maduresa, ens diu) I could use a little company, a little kindness can go a long way" Voilà! Ni Gahan ni Gore no ens volen enganyar i així mostren un gran respecte al públic. No li venen cap conte de fades ni el tracten com a un estúpid: saps?-diuen. Has de provar d'abastar-ho tot, buscar una significància més alta, a "higher love" que "leads me by the hand to infinity" però "I'll give in to sin because you've got to make this life liveable" (Gore). Ja ho diuen al seu últim disc: una mica d'amabilitat pot anar molt lluny. No serà però allò que et permiti "lay my hands upon the warm glow that lingers on" (Gore).

És aquesta flama gairebé mística (la cançó sencera sembla un homenatge a la poesia de Sant Joan de la Creu o de Santa Teresa de Jesús) potser producte d'un altre tipus d'alineació? Una il·luminació concreta, una disposició mental més sensible, l'aparició d'alguna especial inclinació aquell dia i una banda sonora selecta i inspiradora. Ja a dos quarts d'onze del matí, el sol està suficientment alt com per a il·luminar de ple la vall on s'erigieixen les edificacions del Campus. Primer, la universitat, et rep amb un desplegament de colors i formes amables, gairebé tretes d'un quadre del romantiscisme anglès: arbres de fulles tendres, flors oloroses i prats d'herba fresca. Sobre les escales de l'estació observes com el sol fa brillar tot el corredor fins la plaça Cívica, i centenars de persones, en la seva majoria, joves promeses, rostres afables, cabelleres radiants, robes alegres i mirades plenes malgrat la son, pinten un panorama esperançador.

Tot mentre els arpegis de la cançó s'eleven en diverses acrobàcies concientment programades (els moments més delicats sempre necessiten grans dosis de feina) l'eterietat dels cors flota entre els acords contundents i una veu nostàlgica que, malgrat tot, traça una línia recta cap a la gran plaça de ciment, on el sol, tant habitualment queda amagat darrere els edificis i, l'aquarel·la de verds i blaus clars, esdevé ràpidament, un sec bosquet de colors crus i ple de pols, molta molta pols. La bellesa dura tant poc...i jo tinc tant poc temps per a endormiscar-me...

"I surrender heart and soul, sacrificed to a higher goal..." però "Now I have things to do". O no es tracta d'això, la universitat, el treball, la societat, el món? No tenim també dret a tastar petits i oblidables sucedanis per a poder sobreviure i descarregar-nos momentàneament de la pesada però necessària, al menys per a mi, càrrega de la trascendència? Gràcies a Déu, Mr. Gore i Mr. Gahan m'eviten d'escollir. Com poder evitar la sizigia? La meva excusa per a rendir-me al "warm glow...moved...by a higher love".

(Les referències a les cançons les podeu trobar a aquests vídeos de youtube. En ordre, Come Back, Higher Love i Strangelove).

http://www.youtube.com/watch?v=ns0KUMMzj_g

http://www.youtube.com/watch?v=UaruGxLeDDg

http://www.youtube.com/watch?v=hU7CnRslyM0