de chantar me gie e.m recre, e de joi e d'amor m'escon

Abans d'anar a dormir, què millor que acabar amb el que segurament va ser el primer hit musical de la història.
Una magnífica canso de Bernat de Ventadorn, considerat el major representant del trobar leu.
Val molt la pena reflexionar per un moment sobre les imatges que ens proposa (sobretot la metàfora de l'alosa).



Can vei la lauzeta mover

I.Can vei la lauzeta mover
de joi sas alas contra.l rai,
que s'oblid' e.s laissa chazer
per la doussor c'al cor li vai,
ai! tan grans enveya m'en ve
de cui qu'eu veya jauzion,
meravilhas ai, car desse
lo cor de desirer no.m fon.


II.Ai las! tan cuidava saber
d'amor, e tan petit en sai,
car eu d'amar no.m posc tener
celeis don ja pro non aurai.
Tout m'a mo cor, e tout m'a me,
e se mezeis e tot lo mon;
e can se.m tolc, no.m laisset re
mas dezirer e cor volon.


III.Anc non agui de me poder
ni no fui meus de l'or' en sai
que.m laisset en sos olhs vezer
en un miralh que mout me plai.
Miralhs, pus me mirei en te,
m'an mort li sospir de preon,
c'aissi.m perdei com perdet se
lo bels Narcisus en la fon.


VII.Pus ab midons no.m pot valer
precs ni merces ni.l dreiz qu'eu ai,
ni a leis no ven a plazer
qu'eu l'am, ja mais no.lh o dirai,
Aissi.m part de leis e.m recre;
mort m'a, e per mort li respon,
e vau m'en, pus ilh no.m rete,
chaitius, en issilh, no sai on.

VIII.Tristans, ges no.n auretz de me,
Qu'em m'en vau, chaitius, no sai on.
De chantar me gie e.m recre,
E de joi e d'amor m'escon.

Quan veig l'alosa moure

I. Quan veig l'alosa moure les ales d'alegria contra el raig (del sol), i que es desmaia i es deixa caure per la dolçor que li envaeix el cor, ai! quina enveja més gran que em ve de tothom que veig alegre!; estic meravellat que tot d'una el cor no se'm fongui de desig.

II. Ai las! em creia saber tant de amor, i en sé tan poc!, car no puc estar-me d'amar aquella de qui no obtindré cap favor. M'ha robat el cor, i el meu ésser i tot el món, i finalment m'ha privat d'ella mateixa, i quan me'n va privar, no em deixà res, sinó el desig i el cor assedegat.

III. Ja no he tingut poder sobre mi, i ja no he estat meu, des del moment que ella em deixà mirar en els seus ulls, en un mirall que em plagué molt. Mirall, des que m'he mirat en tu, em maten sospirs profunds: m'he perdut com es perdé el bell Narcís a la font.

VII. Per guanyar la meva dama no em serveixen ni precs ni súpliques, ni el dret que hi tinc; com que no li plau que l'estimi, ja no li ho diré més. M'allunyo d'ella i em declaro vençut; m'ha mort, i com a mort li responc, i me'n vaig, ja que ella no em reté, desvalgut, a l'exili,no sé on!

VIII. Tristany, no tindreu res de mi, car jo me'n vaig, no sé on; no cantaré més i emmudeixo: m'amago del goig i l'amor.

(A internet hi ha diferents interpretacions d'aquesta canso).