oferta del dia: se subhasten dones

Llegeixo aquest matí al 3/24 una notícia d'aquelles que et fa venir ganes de cremar el sostenidor i el carnet d'identitat tot a l'hora.

Una discoteca de Granada subhastava noies solteres que menors podien licitar a través de bitllets de Monopoly.

La "festa", per dir-li d'alguna manera, es feia, a més, en horari infantil.

Inmediatament, l'Ajuntament de Granada va traslladar l'assumpte a la Junta d'Andalusia i a la Fiscalia de Menors, que està estudiant el cas.

El 3/14 afegeix, no sense ironia "per la seva banda, l'Institut Andalús de la Dona a Granada ha contactat amb l'Observatori de la Publicitat No Sexista perquè estudiï si aquest tipus de pràctiques pot vulnerar la llei d'igualtat i de violència de gènere, en considerar-ho una discriminació sexual".

Crec que no hi ha lloc per al dubte. Animar a nois a comprar adolescents és un fet del tot repugnant i en clara contradicció amb la llei d'igualtat.

Què es suposa que passaria després d'haver aconseguit la noia? Donava cap dret aquesta adquisició?

No em preguntaré com és que encara hi ha homes que viuen en els temps del abuelo Paco, no és necessari quan cada dia milers de dones són assassinades a causa de la violència masclista.

Però sí m'admiro de com hi pot haver noies, persones que han crescut amb la democràcia, amb igualtat de drets, que accedeixin a sotmetre's a aquesta humiliació de ser concebudes com a objectes, com a possessions. I no és també una baixesa per als homes haver de "comprar" l'atenció d'una dona?

Tot plegat esdevé encara més trist quan parlem d'adolescents, futurs votants, futurs pares, futurs professionals.

No són els quinze, setze anys una època daurada, de papallones a l'estòmac i de sospirs color rosa?

De provar coses, d'ésser estimat, de deixar d'estimar, en fi, d'ésser lliure?

No haig d'anar molt lluny en el temps per a recordar aquesta època de la meva vida i aportar exemples de, no potser violència física (que també), sinó d'actituts totalitàries per part d'homes, bé, d'especímens del sexe masculí (perquè ser home implica necessàriament ser persona).

Recordo companyes de col·legi, d'institut i fins i tot de la universitat, noies collonudes, guapes, simpàtiques, intel·ligents, amb expedients brillants, sotmeses pel seu xicot que les amenaçava de suicidar-se si el deixaven o que havien d'anar de puntetes per a no despertar els seus rampells de gels injustificats.

Amb "És que ell, és així", excusaven elles la seva ceguera.

Les persones som complexes i tenim totes el nostre costat fosc, però la violència, sigui física o psicològica, no és tolerable de cap de les maneres. Evidentment, hem d'acceptar l'altri com és, però només si és mereixedor de la nostra estima. La prohibició és violència, les amenaces són violència, els insults són violència, la vigilància és violència.

No exagero en relacionar la iniciativa de la discoteca de Granada, vergonyosa per a la societat i pels homes, amb la violència masclista.

Un atracament enmig del carrer no és un assassinat, però segurament no consentiríem haver de trobar-nos cada dia la persona que ens ha robat. Perquè tolerar la companyia d'una persona que ens humilia constantment?

L'administració no pot ser la única que lluiti en contra del masclisme. La necessària via penal és evidentment, una sol·lució per a milers de dones que viuen atemorides, però quan s'arriba a aquest punt és que ja hi ha hagut un atac masclista o és massa tard per a salvar una vida.

Tots som responsables, tots som educadors i actors, i les discoteques no són cap excepció.

Les primeres que hem de lluitar per a fer valdre els nostres drets som les dones. No estem soles. Tenim el suport de l'administració, de gran part de la societat civil i sobretot, tenim l'obligació moral de fer respectar la nostra dignitat com a persones, no només egoistament, sinó també per a donar exemple a les nostres filles i també fills, perquè l'existència de la violència masclista envergonyeix primer de tot als homes.

El primer pas per a acabar amb el masclisme és estimar-nos a nosaltres mateixes. No tingueu por d'estimar-vos i de deixar-vos estimar. Aquest cop, això sí, de veritat. En igualtat de drets i amb llibertat.