
L'altre dia, a propòsit d'un treball que realitzo per a la universitat, vaig visionar la pel·lícula "Stealing Heaven", llargmetratge molt modestet que es basa en una novel·la sobre l'arxifamosa història d'amor entre Pierre Abélard i Heloïsa.
Malgrat no conec el planflet amorós, sí que he llegit diverses vegades les cartes que s'intercanviava la singular parella, a més de la seva història, que escriu Pierre Abélard com a confessió a un amic.
En faré cinc cèntims de l'assumpte.
El tal Abélard era un escolàstic bretó molt cèlebre al segle XII, no només pel seu pensament original (per tant, escandalós a l'època) i la seva genialitat dialèctica, sinó també per la seva tormentada vida personal. El nostre personatge ensenyava a la catedral de Notrê Dame, i com després exposaria a la seva "Historia Calamitatum" era objecte d'enveges i conspiracions per la seva gran fama i sobretot, talent. Com a savi medieval, li reconeixem evidentment un amplíssim coneixement de la humanística llatina i grega (filosofia, gramàtica, retòrica, mitologia...) de la Bíblia, de música (es veu que era un gran compositor) i de les obres dels pares de l'Església.
La costum de l'època suposava el celibat als professors, que malgrat ser laics estaven estretament lligats a la religió, i el més greu, a la seva rígida jerarquia. No obstant això, a aquesta època el vot de castitat era molt més laxe que al segle posterior, al igual que les costums i el tractament de certs temes com la dona o el sexe, que es van silenciar considerablement després de les creuades contra els albigesos, que van suposar una excusa per netejar el territori de nobles massa aferrats al feudalisme i poc simpatitzants de la centralització del poder, de qualsevol visió moderada i de l'esplendor occità.
Resulta que, el tal Abélard, que aleshores deuria tenir entre 35 i 37 anys, va entrar al servei d'un poderós eclesiàstic parisenc anomenat Fulbert per a educar la seva neboda, ja que era la moda que les dones estiguéssin ben educades. Pels sectors més progressistes i més propers al que seria el pensament cortesà era per convicció; per a la resta, l'educació d'una dona elevava les seves possibilitats de trobar marit i un millor partit, el que suposava millors acords econòmics entre les famílies.
La noia, anomenada Heloïsa, malgrat tenir només 15 o 16 anys, havia adquirit fama de sàvia, ja que, malgrat ser una dona, mostrava una gran cultura, intel·ligència i sobretot, una certa insolència disfressada de ressolució.
Abélard, com confessaria després, es proposa de seduir-la i finalment acaben mantenint una relació explosiva, no només per l'alt voltatge sexual de les seves trobades, sinó perquè aquestes eren més que un desfogament físic: era un diàleg intel·lectual d'altíssim nivell que sovint arribava a conclussions properes a l'heretgia.
Finalment, després de ser descoberts (tot París sabia de les seves relacions ja que ell li escribia cançons corteses que eren cantades per les tabernes de la ciutat) fugen al camp, on ella dóna a llum un fill al que posa Astrolabi (exemple de la genialitat i ironia de la senyora). Ell insisteix en que es casin, però ella s'hi nega. Reacció típica i tòpica d'un seguidor de l'amour courtois: el matrimoni és només una institució civil i social, massa lligada a l'època amb el concepte de matrimoni de conveniència.
Encara tenia una raó més. Amb una visió molt més àmplia que la d'ell, el suposat geni, al·lega que aquesta unió acabaria amb la seva tasca docent, primer pel rebuig eclesiàstic i segon, perquè ella, en una mostra de generositat infinita, vol que es dediqui a ensenyar abans que a les tasques de pare de família, ja que sinó ho fa es traicionarà a sí mateix.
Jo no em puc expressar millor que ella:
Carta d'Heloïsa a Abelárd (un cop tots dos són religiosos de clausura):
"Eres tu únicament el que jo desitjava, no el que et pertanyia o el que representaves. No esperava ni el matrimoni, ni conveniències materials, no pensava ni tan sols en el meu plaer o desitjos, només vaig intentar satisfer els teus. El títol d'esposa sembla més sagrat i més fort; no obstant això, el d'amiga sempre m'ha resultat més dolç. Hauria volgut, permet-me dir-t'ho, el de puta i amant, ja que em semblava que en humiliar-me més, augmentava els meus títols al teu reconeixement i perjudicava menys la glòria del teu nom".
A aquestes paraules, Abélard respon amb tèbis consols religiosos que deixen entreveure una antiga passió per Heloïsa. És necessari que afegeixi que, després de casar-se amb ella va tornar a París, on és atacat pels homes de Fulbert i castrat. Horroritzat per la vergonya, es fa monjo. Dels seus temps a l'abadia neix una justificació divina de les seves desgràcies: el càstic de Déu contra el greu pecat de la fornicació, pecat en el que, per una altra banda, mai més no hi podrà caure (i a la pel·lícula, els amants es fan una pregunta: què és més amable als ulls de Déu? evitar la temptació o véncer-la?)
Carta d'Abélard a Heloïsa:
"Poc temps després d'haver rebut el sagrament [s'entén el del sacerdoci], tu estaves retirada a Argenteuil (un convent); jo vaig anar a veure't en secret, un dia: la meva concupiscència, desencadenada, es satisfeia amb tu en una cantonada del reflectori, a manca d'un altre lloc on deslliurar-nos als seus jocs. Recordo que ni tan sols ens vam detenir davant de la majestat d'un lloc consagrat a la Verge. Sino haguéssim comès cap altre delicte, ¿no hagués estat aquest mereixedor del pitjor dels càstigs?".
Ella insisteix en el fet que les seves penes van començar quan van posar un segell legal a les seves trobades sexuals i rebutja el consol diví i tot el que té a veure amb la religió. Heloïsa no s'arrepenteix:
"Els plaers amorosos que juntament vam gaudir són tan dolços per a mi que no aconsegueixo detestar-los, ni tan sols allunyar-los del meu record. Allà cap a on em giro, apareixen davant dels meus ulls i desvetllen el meu desig. La seva il·lusió no em respecta ni mentres dormo. Durant les solemnitats de la missa, quan la pregaria hauria de ser més pura que mai, les imatges obscenes assetgen la meva pobre ànima i l'ocupen més que l'ofici religiós. Lluny de gemegar per les meves faltes, penso, suspirant, en aquelles que no podré cometre mai més".
I és que en totes les cartes, insisteix vivament en la seva gran desgràcia. No en la d'Abélard, haver pecat contra Déu, haver deixat apartat momentàneament el do que Ell li havia donat (la saviesa) per estar amb Heloïsa, sinó la seva castració.
Hàbilment, li exigeix resposta a les seves cartes "per a dedicar-se amb més eficàcia al servei diví", tot recordant-li que "s'ha prohibit tot plaer per a obeir la seva voluntat", és a dir, que ella també es fes monja. I sent gelosia de Déu: "observa quina injustícia comets concedint menys a qui més et mereix".
Mentre Abélard implora i es sacrifica per un Déu intangible, totpoderós, il·limitat, divinitat sobre la qual, no obstant això, ha escrit algunes afirmacions considerades properes a l'heretgia (sobretot pel que fa la seva tendència nominalista que posa en dubte de manera indirecta el misteri de la Trinitat), ella ha sacrificat la seva ment, el seu cos i la seva joventut per un home considerat inabastable, extremadament intel·ligent, amb una saviesa gairebé il·limitada, un vertader geni de la seva època que, malgrat això, no és capaç d'entendre Heloïsa i la seva opció vital: "adéu, el meu únic". (Notem que la u és minúscula).
P.S: Bé, i què és més amable als ulls de Déu? Evitar la temptació o véncer-la?