viatge en el temps al centre de Rubí

El nostre poble, amb la seva rica història i tradicions, ens permet molt sovint fer un viatge en el temps. Alguns elements, despullats gairebé al complert de referències, resulten una odisea per a l'abstracció. Em venen al cap el forn ibèric de Can Fatjó o les restes romanes, sobretot les primeres, ja que aquesta època no forma part generalment de l'imaginari col·lectiu. Fins i tot, la romana, amb tota l'èpica cinematogràfica que hem vist, ens resulta estranya d'aplicar a un Rubí que segurament no passava d'una simple fortificació, un parell de domus i villae.
El cinema, la literatura i la pintura han aconseguit apropar-nos, de vegades amb un sentit històric i científic bastant dubtós, a les èpoques més actuals, de les quals, concretament de Rubí, disposem de més documents i estudis.

Hi ha però, un lloc a la nostra ciutat on l'exigència imaginativa és gairebé nul·la.
Recordo que quan era petita, a Rubí hi havia comptats supermercats. El principi dels noranta va haver una mena de boom d'aquest tipus d'establiments, la majoria de les cadenes Spar o Distop, que van escampar el terror a les botigues de queviures dels barris (guardo un entrenyable record als "ultramarinos" de la plaça del Casino, on hi havia des de menjar fins a aquarel·les. Allà, en plena febre infantil per la pintura, em van comprar un caballet i uns pinzells. Aviat vaig descobrir decepcionada que les arts plàstiques no eren el meu fort). Els supermercats, els simples supers eren aleshores com una cosa de "Ah! Oh! aquests americans ho han inventat tot" (cal que puntualitzi que aleshores la única gran superfície de la comarca era el Baricentro de Barberà).

Però un dia, de sobte, vaig sentir que a Rubí hi havia un centre comercial. Sí senyor, al nostre modest Rubí. Es deia downtown i estava entre el CEIP Pau Casals i la JOSA.

Just quan semblava que feia avenços en convèncer la meva mare perquè em portés, va desaparèixer tant misteriosament com havia aparescut.

Qui o què hi havia darrere d'aquesta iniciativa? Perquè es va construir i que hi encabia? Perquè un bon dia tot allò va deixar de funcionar?

Calculo per sobre que el centre comercial hauria existit entre 1992 o 1995, ja dic, càlculs que es recolzen en els meus vagues records de la infància.

També, alguns testimonis amorosos traçats furtivament sobre la pols dels vidres, ens donen una pista de quan tot allò va morir. Centenars de dates, commemoracions i inspiracions adolescents col·lapsen les parets de l'edifici i deixen entreveure el seu buit interior. Però encara hi ha una part on sembla que el temps s'hagi aturat. Es tracta del bar de la planta baixa, on hom pot observar alguns objectes que els seus propietaris hi van abandonar. La pissarra encara marca els preus en pessetes (cafè, 125 pts), el merchandising de les marques de refrescos prometen una vida més exitosa i sobreviuen alguns gots sobre la barra, l'esmorzar d'algú que potser tenia presa en anar a treballar o tornar a casa amb la família, algú que potser ja no existeix o que donaria tot el que és ara per tornar a aquell insignificant moment de fa 15 anys.

Aquella buidor i quietud sempre m'han fascinat, encara que només suposi un petit pas endarrere a la història. Però tots aquells objectes, malgrat restar inamovibles, obren una porta, formulen una pregunta, desvetllen una pista sobre un segon, una situació propera en el temps que espera que la imaginació d'algú completi mentalment amb un argument i uns personatges ja d'una altra època.